El carrer Xipreret

El carrer Xipreret, nucli antic de l’Hospitalet

El carrer Xipreret és un antic eix nord – sud que configura l’antic nucli de l’Hospitalet, i és on es concentra gran part de la història medieval i moderna de l’Hospitalet i escenari d’alguns importants episodis històrics com el Conveni de l’Hospitalet (1713). També és el lloc d’on es pren el nom del municipi, a l’entorn a Torre Blanca (actualment l’Harmonia), ja esmentada al segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins la parròquia de Provençana. Al seu voltant es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.

A la part més septentrional hi trobem la masia de Can Riera, ara convertida en oficines del Museu. I a la part més meridional, el carrer Major. Destaquen la Casa Espanya, Ca n’Oliver, l’Harmonia o Ca la Vidala; a més de les cases dels números 28-30-32, 41-43-45, 47-57 i 87-95. A l’alçada del carrer Barcelona s’hi ha afegit la torre de defensa del segle XVI, la Talaia, provinent d’un antic casal enderrocat.

L’antiguitat del carrer, la seva continuïtat històrica, l’aglomeració d’edificis històrics, les característiques urbanístiques i la bona preservació, en fan un punt clau per a la història de l’Hospitalet. Es tracta d’un referent paisatgístic, històric i arquitectònic de les arrels del nucli antic de l’Hospitalet.

L’origen del carrer Xipreret cal buscar-lo en època romana, com a eix delimitador de propietats agrícoles. Més tard, és on es forma l’antic nucli de l’Hospitalet; en detriment de l’assentament de Provençana. L’edifici de l’Harmonia o Torre Blanca, documentada ja al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí, que donarà lloc al nom de la ciutat.

A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants. Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.

Actualment té només protecció parcial, amb 27 elements protegits a a títol individual, però no com a conjunt.


La Talaia

La torre coneguda com la Talaia és un edifici de planta quadrada formada per planta baixa i quatre pisos, el darrer dels quals es presenta en forma de mirador. (…) En el mirador s’obre a cada façana una triple arcada, amb arcs de mig punt. S’explica que els finestrals originals eren gòtics i que en Santiago Rusiñol se’ls endugué al “Cau Ferrat” de Sitges, sense que mai s’hagin trobat. Per tant, la galeria actual amb arcs de mig punt, tres per cantó, és una reconstrucció ideal. També hi ha una petita obertura, amb reixa de ferro, a la façana de ponent.

També es coneix amb el nom de Can Modolell de la Torre. Com diu el Pla Especial, amb el trasllat i reconstrucció de la torre es pretenia consolidar un nucli de caràcter medievalitzant que esdevingués un referent històric dels orígens llunyans de l’Hospitalet; una mena d’imatge que contrarestés la del creixement incontrolat, deshumanitzat i desarrelat de l’Hospitalet dels anys seixanta i setanta.

La construcció data de 1587 segons consta a la pròpia llinda de la porta d’accés i formava part del mas Bruguera. L’any 1972 s’enderroca el mas però es decideix salvaguardar la torre i traslladar-la a l’emplaçament actual, amb el patrocini de la Diputació. (…) La seva cronologia original correspon al moment de creixement de l’antic nucli de l’Hospitalet, que conegué l’edificació d’importants cases pairals que han perviscut fins avui dia: Can Sumarro, Can Llunell, o l’Harmonia, situat al costat del nou emplaçament de la Talaia.


L’Harmonia

Edifici de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a quatre aigües (…). La façana principal marca la jerarquia de les tres plantes a l’interior, pròpia dels castells-palaus i de les cases senyorials del Renaixement, a l’estil del Palau de Peralada. (…) A l’angle esquerra de la façana, una torrella de planta circular, dóna a l’Harmonia caire de casa forta. Jaume Codina ens diu que la Torre Blanca era una edificació d’importància, isolada i sola, situada entre l’església de Provençana i Cornellà. També ens diu que l’origen del patriciat urbà -sorgit del rural-, que ha dirigit el municipi del segle XVI al XVIII, “cal cercar-lo en la finca dita de la Torre Blanca -Segle XI-, que el segle XII va produir l’aparició del primitiu hospital o alberg de pobres al peu del camí ral, gràcies a l’orde dels hospitalers, de Sant Joan de Jerusalem, amos de la Torre Blanca”. Fou tal el pes específic d’aquesta finca en el nostre entorn geogràfic que del petit hospital que donaria origen al nostre topònim, se’n digué en principi només “Hospital de la Torre Blanca”.

L’Harmonia, anomenat així perquè des de l’any 1866 fins als anys trenta del segle passat, aixoplugà una societat d’aquest nom, pertanyia des del segle XIV als Oliver, una de les famílies tradicionals de l’Hospitalet, al costat dels Cerdanya, Llunell, Modolell, Esquerrer i Duran. L’any 1717, un membre de la família Oliver era batlle. L’edifici actual sembla que fou construït a finals del segle XVI (1595). Aquesta finca, a mitjans del segle passat, en l’escriptura de propietat, era ressenyada així: “Una casa llamada ‘Torre Blanca’ con jardín, era, pajar y huerto con aljibe y gallinero, cuya superficie total es de cerca una mojada y media de terreno, del cual el huerto ocupa 5/8, la era de 1/2 mojada y lo demás en casa y jardín”. L’esmentada propietària, el 13 de juliol de 1868, va llogar la Torre Blanca a un grup d’hospitalencs per a instal·lar-hi “un casino de baile y teatro”. Fou la seu de la Societat Recreativa Casino de l’Harmonia (1868 – 1926). A finals de 1934 es converteix en la seu de l’Ateneu de Cultura Popular, i s’instal·la una biblioteca, un laboratori fotogràfic, un petit museu de ciències naturals, pistes de tennis, basquet, transformen una bassa en una piscina del barri, organitzen classes nocturnes i moltes més activitats. Un mes després de la presa de l’exèrcit colpista del general Franco, la Falange i el Frente de Juventudes van ocupar violentament l’edifici fent fora als socis que hi havia dins i cremant en una foguera tot allò que els intimidava; llibres i art. Van haver de passar 40 llargs anys per recuperar allò que se’ls havia pres manu militari, i gràcies al alcalde Joan Perelló Masllorens, l’Ateneu va tornar a l’Harmonia.

Actualment forma part de les instal·lacions del Museu de l’Hospitalet.


Casa dels finestrals gòtics

La casa dels finestrals gòtics no és res més que una part d’una antiga masia, l’element més destacat de la qual són dos finestrals gòtics, que encara es conserven. S’ubica en un dels atzucacs o carrerons sense sortida característics que s’estructuren, en perpendicular, en el carrer Xipreret.

 

 


Ca la Vidala

Ca la Vidala és un dels exemples més interessants per explicar les transformacions de les antigues masies del centre de l’Hospitalet en el seu procés d’integració dins la dinàmica de creixement urbà d’època contemporània.

A l’arc de pedra de l’antiga porta de la masia es pot llegir la següent inscripció: “Pera Mestras y Batllori. Pajes. 1769”. Pagès que al fer fortuna, a mitjans del segle XVIII, construeix o rehabilita al centre de la vila el que era, sens dubte, una masia important. L’aparença actual d’aquesta antiga masia està totalment alterada per les reformes que sofrí l’immoble a principis del segle passat

Hi va viure Francesc Sabaté i Llopart, conegut com Quico Sabaté (l’Hospitalet de Llobregat, 30 de març del 1915 – Sant Celoni, 5 de gener del 1960), que fou un maqui que continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil espanyola. Comandà un grup de guerrillers que des de la Catalunya del Nord feia incursions a la resta de Catalunya.


Cases del carrer Xipreret 87-95

Cases unifamiliars entre mitgeres situades a la part alta del carrer Xipreret (…). Com que no s’ha produït cap arquitectura de substitució moderna, el conjunt manté la seva identitat i presenta la imatge del que havia de ser l’Hospitalet rural de no fa tants anys.

Les cases que corresponen als números 87, 89, 91, 93 i 95 exemplifiquen un mateix tipus constructiu: es tracta de cases unifamiliars, de planta baixa i un pis, aixecades sobre una parcel·la absolutament regular que disposa al darrera d’un important pati o eixida, abans segurament era l’hort.


Casa Espanya

La Casa Espanya, actual seu del Museu de l’Hospitalet, és una de les construccions civils més antigues i emblemàtiques de la ciutat. Es tracta d’una residència senyorial construïda durant la segona meitat del segle XVI, època de creixement poblacional i de consolidació del nucli del carrer Xipreret. És situada a l’angle del carrer del Xipreret amb el del carrer de Joan Pallarès, al centre històric de l’Hospitalet. (…) Al primer pis, o planta noble, s’hi obren tres balcons (…) on s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés. La restauració de l’any 1969 li dona un aspecte artificiós amb l’arrebossat de les façanes i els merlets que coronen l’edifici.

Construïda l’any 1563, data gravada als finestrals de la casa, també es coneix amb els noms de les antigues famílies de propietaris, Can Molinés i Can Llunell. L’any 1972 s’hi instal·la el llavors Museu d’Història de la Ciutat. Actualment és la principal seu del Museu de l’Hospitalet; on hi ha l’exposició permanent.

En el segle XVI Antic Llunell era un personatge important que només a l’Hospitalet posseïa un centenar de mojades. A la segona meitat del segle XVII, Maria Flaqué Llunell, hereva de l’hisenda, es casa amb F. Molines i Casadevall. A partir d’aquest moment i fins a les acaballes de 1700, la finca és rebatejada com a Can Molines. Així la cita el Baró de Maldà que sovint hi sojornava. El germà petit de Francesc de Molines, eclesiàstic, arribà a ocupar importants càrrecs de Degà de la Sacra Rota Romana i fou Inquisidor General del país. Per un altre matrimoni, l’any 1786, entra a la família Ignasi d’España i de Quintana. És el nom de la casa que s’ha mantingut fins l’actualitat. El símbol de la famíla Llunell i Molines és una mitja lluna i una roda de molí. L’any 1968 l’ajuntament la rep en donació i es fa una nova reforma. L’any 1972 s’inaugurael museu. Els seus jardins arribaven fins el carrer Sant Joan i abastaven els actuals carrers Digoine, España i Molines, i eren un autèntic parc botànic i que tenia, fins i tot, un llac.


Can Riera

Antiga masia situada a la part alta del carrer Xipreret actualment rehabilitada per a usos culturals del municipi i adaptada a les normatives d’accessibilitat. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. (…) En destaca el portal rodó dovellat, amb la data de 1684 gravada a la dovella central (…). Es va conservar i recuperar el safareig existent al pati de llevant i un pou, que s’ha deixat visible. Actualment acull dependències del Museu (oficines, biblioteca, sala d’actes) i Centre de Memòria.

Antigament estava envoltada de camps de conreu, que és del que vivia la seva gent. Es comunicava amb el carrer Xipreret mitjançant un pont de pedra que travessava la riera de l’Escorxador. Posteriorment es va adosar a la façana posterior una fàbrica de gasoses i, al pati de llevant, un autoservei i bodega. L’interior es va compartimentar i dividir en habitatges independents, fins que el 2001 passa a propietat municipal, primer com a dipòsit de l’arxiu municipal i després com espai de memòria i centre d’interpretació, de documentació i de recursos pedagògics.


Can Sumarro

Antiga masia rehabilitada coma biblioteca municipal. També s’ha conservat part de l’entorn que tenia la gran finca de pagès, com jardí o parc urbà. És un edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes; amb coberta de teules àrabs a dues aigües.

A la façana principal, orientada a migdia, destaca la porta adovellada d’entrada a la masia; on hi ha la següent inscripció: “Jesus Ma-MONSRAT SERDANYA EN L’ANY 1580”. (…) Actualment és propietat municipal per cessió testamentària del doctor Santiago Parts i Comas. La família Prats esdevé propietària de la finca quan la compra al Marquès de Castellbell, l’any 1924. Tot i que ja feia 150 o 200 anys que hi vivia. Hi nasqueren més d’un dels batlles de la ciutat.


Font: Informació procedent de les fitxes del mapa de Patrimoni Cultural elaborat per la Diputació de Barcelona
(autor: Jordi Montlló Bolart)

 

< Torna enrere