Patrimoni dels barris: Districte II

mapa del districte II

1. Castell de Bellvís

També conegut com La Torrassa, aquesta antiga masia té origen en el castell de Bellvís, del s. XII-XIII, redescobert l’any 2008. Des de llavors, el govern municipal continua sense posar en valor i recuperar aquest tresor medieval de la ciutat.
Més informació >>

2. Sitja de la Torrassa

Sitja excavada l’any 1934 en un marge al costat de la via del tren. Així, doncs, es trobaria tallada en les toves argiles del gran desnivell que separa el barri de la Torrassa del de Santa Eulàlia. Aquest desnivell marcaria la fi del terreny quaternari antic (La Torrassa) separat del quaternari recent (Santa Eulàlia) i de fet permet donar diverses valoracions al lloc a través de les èpoques.

Es va poder datar diferents èpoques de la sitja, a través del seu material arqueològic. Del moment ibèric ple, tindria relació amb l’estructura comercial portuària del Llobregat. El segon moment es tracta de la primera gran transformació del medi amb la implantació del model romà d’explotació del territori (125 aC-75 aC), en que tota l’àrea catalana no canvia profundament. Es pot trobar dualitat de modes d’ocupació i explotació del sòl, ja que al costat de les villae es troba encara els antics poblats, amb una vida cada cop més esmorteïda. El darrer moment d’utilització es fa durant el Baix Imperi, un altre dels moments problemàtics a la zona. És evident que en aquest moment la sitja ja no és de caràcter comercial o està lligada a un assentament ibèric, sinó que té relació a una vila, com unitat mínima d’explotació agrícola del territori. Molt probablement aquesta vila és la que s’ha trobat sota Santa Eulàlia de Provençana, el nom de la qual deriva clarament d’un possessor romà: PROVIUS o PROVENTIUS i que, de fet, va formar el primer nom de la ciutat de l’Hospitalet: Provençana.

3. Casa Boleda

La Casa Boleda és un rar exemple de construcció de torre residencial urbana, situat enmig de la urbanització intensiva que coneixia el barri de la Torrassa en les dècades de 1920-30. Una de les vàlues més remarcables de l’edifici és la de resoldre la cantonada entre la Ronda de la Torrassa i el carrer Rafael Campalans, revaloritzada després per ser el camí d’accés al pont metàl·lic de la Torrassa que unia aquest barri amb el de Santa Eulàlia.

Fou construïda per Ramon Puig i Gairalt, el 1932 combinant formes cubistes amb un neopopularisme noucentista. El projecte de l’edifici que es presentà per a construir en aquest solar no s’adiu gens a l’execució de l’obra, la qual cosa ha fet que no els relacionés.

4. “Casetes Borràs”

Conjunt de 31 casetes unifamiliars d’una única planta, disposades en corredor, i delimitades pel carrer de Progrés, a llevant, el carrer de Llobregat a ponent i el carrer de l’Albareda, a migdia. Dos corredors transversals, distribueixen els habitatges en tres grups, amb façana als corredors. El grup central és doble, amb una filera de cases amb façana al corredor nord i l’altra amb façana al corredor sud.

Les casetes unifamiliars en corredor, similars a les “new” angleses, són un fenomen especulatiu que es produeix a l’Hospitalet durant la dècada de 1920-30, com a resposta a la demanda d’habitatge per a obrers que provoca la primera gran onada immigratòria del segle. Era una alternativa d’urgència al barraquisme, ja que els habitatges són mínims, la construcció molt senzilla i les condicions d’habitabilitat precàries.

Puig Gairalt, arquitecte municipal de l’Hospitalet des de 1915, va afrontar el problema sense sortir conceptualment dels esquemes propis de la lògica de l’economia de mercat. Com senyala Josep Maria Rovira, no va proposar cap actuació d’habitatge públic, sino que va redactar més de mil projectes (segons estimació del mateix autor) per a petits promotors i, paral·lelament, dissenyà un Pla d’Eixample per a encarrilar el procés especulatiu en marxa, en cap cas per a re plantejar-lo. Les casetes Borràs varen ser projectades per Ramon Puig el mateix any que els edificis per a la fàbrica Cosme Toda. Aquest fet és demostratiu del pragmatisme amb què l’autor enfocava la seva pràctica professional. Malgrat tots aquests condicionants, en aquestes casetes, realitzades per a la família de l’actor Enric Borràs i Oriol, de gran anomenada en aquell moment, Puig fa un esforç per a dotar-les d’una certa ornamentació, la qual cosa les singularitza en relació amb la resta de permanències que romanen a l’Hospitalet d’aquest tipus edificatori. Ens trobem, però, lluny del pintorequisme que Puig preconitzava per a l’habitatge obrer i que assetjà en les Cases Barates de la Rambla.

5. Font de la Pl. Espanyola

Font situada al bell mig de la plaça Espanyola, limitada amb els carrers de Progrés, de Nostra senyora dels Desemparats i de Montseny, i que li dona identitat a la plaça. És de base octogonal, feta de diversos materials; un sòcol de granit, un cos central de maó i un coronament de pedra i ceràmica vidrada, de colors vermell i blau, formant un entaulament cònic. Disposa de dos sortidors, amb pica de pedra. Damunt d’un dels brolladors, hi ha una placa de marbre on es llegeix “Plaza Española”.

La Plaça Espanyola està inclosa al procés d’urbanització de Climent Mas i Pere Romaní, aprovat el 1902. La manca d’aigua en aquest sector mobilitzà els propietaris que feren construir la font modernista que hi ha al mig. Aquesta plaça ha estat tradicionalment un dels punts de referència a la vida social i cultural de les barriades de Collblanc i La Torrassa. En un dels costats s’explica l’origen de la font: “En el año 1905 varios propietarios costearon y cedieron gratuitamente esta fuente al magnífico ayuntamiento constitucional de esta villa, siendo alcalde don José Parera y secretario don José Prats”.

6. Casa dels Cargols

Torre unifamiliar a la cantonada del carrer Montseny amb Llobregat. Es tracta d’un edifici força singular i un dels pocs exemples d’arquitectura modernista que es produïren a l’Hospitalet i que ens ha arribat fins als nostres dies. Actualment és la seu municipal de l’Oficina Jove d’Emancipació. El projecte de l’edifici és del mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, tècnic municipal de l’Ajuntament de l’Hospitalet i autor de diversos edificis catalogats, alguns d’inspiració clarament modernista, com l’antiga casa Macari Golferics (Major, 54).

L’edifici s’aixecava originàriament al mig d’un jardí que l’envoltava i que arribava fins a la línia de façana del carrer Llobregat cantonada Montseny. Es tractava, doncs, d’una típica construcció de torre aïllada que per la seva fesomia ressaltava enormement dins del conjunt d’edificis que anaven poblant el barri de la Torrassa. Ben aviat, però, l’edifici perdé el seu caràcter de torre aïllada, i al 1921 es projectaren sobre l’estreta franja del seu jardí un conjunt de casetes de planta baixa d’ínfimes dimensions, semblants a les construccions que es produïen als passatges o passadissos interiors. Aquesta operació d’especulació intensiva de l’espai edificable va fer que la casa modernista es veiés envoltada per unes construccions que es desdeien en absolut tant de la tipologia com del concepte de la primitiva torre.

7. Refugis antiaeris

Per la documentació conservada a l’arxiu es coneix de l’existència d’una quarantena de refugis antiaeris a l’Hospitalet. Però la informació disponible no és prou explícita i presenta algunes llacunes. Sobretot en l’apartat de la seva identificació i localització. Per exemple, alguns refugis presenten dues adreces, conseqüència de tenir més d’un accés. Una entrada i una sortida, si més no, d’emergència per raons de seguretat.

Els refugis de l’Hospitalet van ser numerats, seguint el model utilitzat a Barcelona. Aquesta numeració la va assignar, presumiblement, la Junta de Defensa Passiva Local. Cal tenir present però que aquests refugis van tenir una nova numeració, sense relació amb l’anterior, segons consta al plànol de l’any 1940 realitzat per les noves autoritats sorgides del règim colpista. A més a més, el fet de tenir dues adreces pot fer que la documentació reculli dos noms diferents pel mateix refugi, sense especificar-ho i, augmentant, per tant, la confusió. El dit plànol de la ciutat escala 1:5000 de l’any 1940, assenyala i enumera 48 punts, majoritàriament en cruïlles de carrers. Aquest document incorpora els refugis construïts durant la Guerra civil espanyola i la projecció de nous. El document sembla tenir la naturalesa d’esborrany o document de treball, atès que únicament assenyala i enumera punts sense precisió sobre un plànol de la ciutat imprès, que es feia servir com a suport o plantilla.

Des d’Esquerra Republicana hem treballat per la recuperació d’aquests espais de memòria que són, també, patrimoni de la ciutat.

8. Mercat de Collblanc

Edifici de serveis destinat a mercat. La façana és un joc de volums geomètrics sorgits de la disposició espacial interna i en la qual trobem un entroncament molt evident amb l’Art Déco, En els detalls interiors hi ha l’ús de rajoles de València, alumini polit inoxidable per a barres, rètols, números i rellotge. La combinació de colors és la de blau/blanc per a les rajoles i color perla per als paraments.

El mateix Ramon Puig reconeix que les formes constructives són més aviat filles de l’Exposició de París de 1925, però que en els detalls es segueix més la tendència racionalista. L’espai del Mercat de Collblanc trigà força anys en executar-se: fou projectat l’any 1926 per l’arquitecte municipal de l’Hospitalet Ramon Puig i Gairalt. Però la inauguració no es produí fins l’any 1932.

Ramon Puig i Gairalt ja tenia l’experiència de la construcció del Mercat del Centre, projectat l’any 1925. Encara que molt propers en els temps, els dissenys d’ambdós mercats són força diferents. Mentre que al primer, no concedeix rellevància als murs de tancament, en el Mercat de Collblanc aquest és un dels elements més sobresortints. Es tracten els volums geomètrics en un llenguatge molt personal que l’arquitecte anirà afinant en obres posteriors.

9. Gratacels de l’Hospitalet

Bloc de pisos compost de planta baixa i onze plantes pis, amb una alçària de 44,50 m. La façana adopta la forma piramidal amb joc de cossos entrants i sobresortints (balconades i falses tribunes poligonals). Tot i que actualment la seva alçada o tipologia podria passar inadvertida, quan es va bastir l’edifici als anys trenta, aquest esdevingué tot un referent de modernitat i un símbol de la nova arquitectura a l’Hospitalet. Per aquest motiu se’l coneix popularment com el Gratacels. L’any 1933 l’Ajuntament de l’Hospitalet va premiar aquest edifici, i en els segells emesos per la Junta Local de Defensa Passiva de l’Hospitalet es va adoptar aquest edifici-símbol com a imatge. En l’edifici hi ha un marcat expressionisme i elements estilístics Art Déco.

Joan Pons i Vila presenta una instància a l’Ajuntament, l’any 1931, per construir segons es pot llegir: “una casa de forma no corriente, y que su objeto, es, mas que el de producir una renta vulgar, el de constituir un elemento de primer orden para la ciudad, que sea un motivo de orgullo para todos, principalmente para la población el poseer una casa de carácter monumental y conforme a las modernas leyes de la Construcción y la Estética actual”. I continua descrivint el projecte: “El proyecto que tenemos el honor de someter a su aprobación, es el de una casa de tipo monumental, en la que se han tenido en cuenta todas las circunstancias, no solo para el ornato público, procurando que forme cuatro fachadas, para que no presente ninguna pared medianera como por desgracia se ven algunas en Barcelona, perdiendo terreno edificable en fachadas, con este solo objeto; sino que tambien se ha calculado el efecto visual y a este fin se ha dado al conjunto una forma piramidal, disminuyendo el número de habitaciones por planta, solamente pensando en el efecto estético. Así también se ha tenido en cuenta la parte higiénica, dotando a todos los pisos de instalación de Waters, y lavaderos. En la escalera se ha señalado la instalación de un buen Ascensor, el primero que se instalará en esta Ciudad“.

10. Torre Barrina

Antiga residència d’estiu d’un propietari benestant reconvertida en equipament públic. Es troba en mig d’un parc públic conegut com el Parc de la Marquesa que revaloritza la pròpia construcció colonial i esponja un urbanisme extremadament castigat per la densitat de construccions. És la seu d’un centre municipal de recursos audiovisuals i multimèdia obert a la crfeació i la innovació. En el subsòl d’aquest parc hi ha un refugi antiaeri de la Guerra civil.

En alguna bibliografia es parla d’una masia anterior a la construcció actual, que és de l’any 1867. Es tracta d’un exemple del que alguns autors han anomenat “arquitectura d’indianos” o “americanus”, és a dir, edificis bastits per persones que van anar a Amèrica a fer fortuna i al tornar demostren el seu èxit econòmic reformant o construint una nova residència. Aquestes noves cases pairals vuitcentistes bastides per indianos enriquits acostumen a ser torres relativament grans, amb clars referents estètics colonials i envoltades d’un ampli jardí on mai no hi manca una palmera, com en aquest cas, o arbres característics d’Amèrica, com la araucària.

La finca de la propietat s’estenia pels límits del carrer d’Occident, Torrent Gornal i Travessera de Collblanc. L’ajuntament de l’Hospitalet compra els terrenys, l’any 1978, fruit de la petició de l’agrupació veïnal de Collblanc – la Torrassa. Les darreres propietàries eren les senyores Farnés, que mai havien estat marqueses. Malgrat aquest fet, el parc va prendre el nom de La Marquesa.


Font: Informació procedent de les fitxes del mapa de Patrimoni Cultural elaborat per la Diputació de Barcelona
(autor: Jordi Montlló Bolart)

 

< Torna enrere